Miguel Hernández va morir jove, però, en aquests trenta un anys de vida, va dibuixar un recorregut sense cap precedent en la història de la literatura contemporània. Va aconseguir ser un poeta necessari en un temps convuls, dividit per a ell en sis anys de República, desenganys i promeses, i, per una altra banda, en altres sis d’aferrissada batalla i de presons perpetuats pel franquisme.

Explicar la vida de Miguel Hernández sempre és una aventura; i ho és perquè el seu perfil trenca patrons i esbuca normes i estadístiques, s’ajusta a un cas veritablement excepcional com a escriptor i com a home. També ho és perquè, darrere de la construcció del seu relat biogràfic, hi ha un treball de rescat i de desenrunament, de distanciament dels tòpics que van fer d’ell una bandera, un màrtir i un trist poeta guardacabres. Retornar-lo al seu estat natural, a la seva condició de militant apassionat de la vida, net de llegendes, ha de ser la tasca del nostre espectacle, el propòsit del qual no ha de ser sinó el d’enamorar l’espectador amb el recorregut vital d’un poeta que, en només dotze anys de producció, va justificar el seu ofici donant als editors futurs quatre mil pàgines de beneïdes paraules.